Gemma Pascual es la autora de este relato sobre Cenicienta y ha tenido la amabilidad de permitirme compartirlo con todos vosotros. El relato se lo ha editado Santillana y es una preciosidad.
Disfrutad.
La veritable història de la ventafocs (Ed. Santillana)
Gemma Pasqual i Escrivà
El presentador duia una jaqueta blava llampant a joc amb la corbata de ratlles verdes que feia mal a la vista. Amb so de bombo i platerets va anunciar l’estrella convidada.
–Amb tots vostès: la Ventafocs!!!
Ella, mudada per a l’ocasió, va aparèixer tímidament en el plató de televisió, els focus l’enlluernaven tant que no encertava a veure els seus quatre entrevistadors, dos homes i dues dones.
–Bona nit –va dir amb un fil de veu, mentre intentava asseure’s en una cadira dissenyada per a qualsevol altra cosa que per a seure-hi.
–La ventafocs ha vingut a explicar-nos la seua veritable història! –va cridar l’home de la jaqueta llampant, mentre els espectadors allí presents l’aplaudien embogits seguint les ordres d’una dona amb uns cartells que els indicaven cada vegada el que havien de fer.
–Sí, ha vingut, però cobrant prèviament una sucosa quantitat –va inquirir una de les dones entrevistadores.
La ventafocs fa arrufar el nas, la cosa no començava gens bé. Tot i això, es va defensar.
–Crec que sóc la protagonista de la història més famosa del món, la meua vida ha fet córrer rius de tinta, i sovint amb moltes incorreccions, ha arribat l’hora que l’explique jo de primera mà.
–Sí, però cobrant –va insistir la dona.
–És veritat. Però vull deixar clar que aquests diners són destinats a l’ONG La veritable història de les dones als contes, de la qual formem part dones com la Blancaneu, la Rínxols d’Or o jo mateixa, entre d’altres.
El públic va aplaudir rabiosament, tan espontàniament com els ho permetia la dona dels cartells. El presentador va fer parar en sec els aplaudiments.
–Supose que tots coneixen la història, aquella que comença així:
«Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó madrastra, una viuda impertinent amb dues filles cada qual més lletja. Era ella la que feia les feines més dures de la casa, i com que els seus vestits sempre eren tant tacats de cendra, tots l'anomenaven la Ventafocs...»
–Doncs aquí comença tot l’embolic! –el va interrompre la Ventafocs–. Sobre la meua bellesa no em pronunciaré, no crec que siga la persona més adequada; però, i tant que tinc pares!
–Però estaven divorciats! –la va interpel·lar un dels entrevistadors, que encara no havia badat boca–. No és cert que sa mare la va abandonar quan era un bebè?
–Quina barbaritat és aquesta! –es va enfadar la Ventafocs–. Ma mare està a Austràlia estudiant els cangurs i és per això que aquell any em vaig quedat a viure amb mon pare, que estava feliçment casat amb la Teresa, aquella que el conte anomena madrastra.
–Que tenia dues filles més lletges que un pecat! –va dir ara una de les dones entrevistadores. Semblava que tothom hi volia ficar cullerada.
–Tampoc són tant lletges... Si bé he de reconèixer que una mica bledes. Tot i això, sempre les he considerat les meues germanes.
–Vaja, no entenc com pot considerar germanes unes persones que la feien treballar com una esclava!
Els entrevistadors no tenien aturador.
–Com una esclava? Quina bestiesa! Les feines de la casa, les feia una parella molt simpàtica, el Marià i la Carmeta, que s’ocupava de nosaltres. Potser l’única cosa certa és que els meus vestits sempre eren tacats de cendra, però només perquè m’encantava seure a la vora del foc.
–I un dia, el Príncep del seu país va anunciar que anava a fer una gran festa a la qual convidava totes les joves solteres del reialme... –va continuar la història el presentador–. I què va passar?
–Doncs que no em feia gens de gràcia haver d’anar a aquell ball.
Ara la Ventafocs tenia l’oportunitat d’explicar la veritable història i així va començar el seu relat.
«–No aniré a aquest ball carrincló, no m’hi podreu obligar!», vaig protestar enèrgicament, davant la sorpresa de la Teresa i de les seues filles, que estaven encantades d’acudir a l’esdeveniment més important de la darrera dècada.
–No entenc aquesta nena. És la teua oportunitat de conèixer el Príncep, i qui sap, si ets l’escollida, et casaràs amb ell i seràs la futura reina! –va dir la Teresa, que intentava convèncer-me.
–Quines bestieses! Encara sóc jove per pensar a casar-me. Jo vull estudiar i ser una dona de profit, i ni per pensaments vull ser reina ni res de tot això!
–I tant que hi aniràs! Estem tota la família convidada i no pots fer aquest lleig al Príncep –va dir mon pare, tot enfadat per la meua actitud.
–No, no i no!
–Molt bé. Tu ho has volgut, et quedaràs a casa fregant el terra i preparant el sopar per a quan tornem, així faran festa el Marià i la Carmeta. I per la teua insolència, oblida’t d’aquest campament d’estiu que et feia tanta il·lusió!
–Però pare, no és just!
–Doncs vine al ball.
–Ni morta!
–Doncs ja saps el que hi ha!
Va arribar el dia del ball i, trista, vaig veure partir les meues germanes cap al Palau Reial. Anaven molt boniques amb els seus vestits nous. Quan em vaig trobar sola a la cuina no vaig poder reprimir els plors. Tant em feia rentar el terra i fer el sopar, però no era just quedar-me sense campament.
–Per què sóc tant desgraciada?»
–Un moment, tot és una bola! –va exclamar una entrevistadora, tota exaltada aturant el relat de la Ventafocs–. Tenim proves fotogràfiques de vostè ballant amb el Príncep, va sortir a totes les revistes del cor!!!
–Si em deixa continuar el meu relat, aclariré aquest punt.
«De cop i volta, envoltada de boira, va aparèixer una dona. Em vaig espantar tant que vaig agafar una branca de llenya per defensar-me.
–D’on has sortit! Què vols? En aquesta casa no tenim diners! –li vaig dir amenaçant-la amb una branca de taronger.
–Sóc la teua Fada Padrina. Para de plorar, no et preocupes. Tu també podràs anar al ball, però amb una condició: quan el rellotge de Palau toque les dotze campanades, hauràs de tornar sens falta.
Estava molt esverada, no sabia d’on havia sortit aquella boja!
–Però, què diu? Jo no hi vull anar, al ball!
–Això no pot ser– em va dir tota abatuda la dona, a punt de plorar.
Semblava una càmera d’aquestes ocultes que fan vostès els de les televisions. La situació era marciana. Però, tot i això, em va entendrir aquella dona.
–Que li passa?
–Doncs què sóc una fada padrina en pràctiques. Si no supere la prova de portar-te al ball, mai em donaran la vareta màgica d’or i sempre seré fada padrina de segona divisió. –va confessar aquella dona, desconsolada.
–Això és de bojos, senyora! No entenc perquè tothom s’entesta a fer-me anar a un ball tan ridícul! Sembla una maledicció!
–I a tu què et costa? Només hi has d’anar una estoneta, balles amb el príncep, tornes a les dotze i jo supere la prova.
–Així de fàcil?
–Sí, per favor, per favor... –em va suplicar la dona fent ullets de mussol.
No m’hi vaig poder negar, no tots els dies es presentava l’ocasió d’ajudar la teua fada padrina, així que em vaig deixar fer. Em va tocar amb la vareta màgica de segona divisió i va transformar el vestit ple de taques en un meravellós vestit de festa.
–Com ho ha fet? Sembla màgia!
–Doncs ara necessite una carabassa per convertir-la en la carrossa més magnifica de tot el reialme i, amb un últim toc, tres ratolins quedaran convertits en els dos cavalls més bonics del regne i el xòfer.
–Sent molt decepcionar-la, però l’última carabassa la va gastar la Carmeta per fer bunyols, i aquesta casa és molt neta, és clar que no tenim ratolins.
–Tens un gat!
–Ni pensar-ho! El meu gat Ramonet, ningú el converteix en res!
–I com aniràs al ball?
–Amb la meua màgia. Veu aquest telèfon? Doncs truque a un taxi i vindrà de seguida!»
–Així que ens tenia a tots enganyats! No va arribar al ball amb carrossa! –va tallar ara el relat un altre entrevistador.
–Exacte.
–L’arribada de la Ventafocs a palau va causar admiració. En entrar a la sala de ball, el Príncep va quedar tan corprès de la seua bellesa que va ballar amb ella tota la nit. Les seues germanastres no la van reconèixer i es preguntaven qui devia ser aquella jove –ara era el presentador qui continuava el relat.
–Jo no sé d’on trauen totes aquestes mentides. Per a començar, ningú es va fixar en mi, i les meues germanes em van reconèixer de seguida, ja que vaig ser jo qui va anar a buscar la meua família. Eren les úniques persones que coneixia allí, tots es van alegrar molt de veure’m. Bé, com deia...
«Totes volien ballar amb el Príncep i, és clar, ell no es fixava en mi. El rellotge corria i jo havia de complir la meua missió, que era ballar amb ell. Així que sense pensar-ho dues vegades m’hi vaig acostar i li vaig demanar de ballar. Ell, com que era una persona molt educada, va acceptar de seguida. El Príncep era un xicot molt simpàtic, estava fart d’aquell ball i que totes les xicotes fadrines l’assetjaren, així que tots dos ens vam escapolir a un lloc més tranquil per sentir música, jo sempre duia damunt el meu iPod.
De cop i volta vaig sentir al rellotge de palau tocar les dotze.
–Haig d’anar-me’n!»
–Com una exhalació va travessar el saló i va baixar l’escalinata, on va perdre en la fugida una sabata, que el príncep va collir enamorat –va interrompre el presentador i el públic va aplaudir entusiasmat per ordre de la senyora dels cartells–. Per trobar la bella jove, el Príncep va idear un pla. Es casaria amb aquella que poguera calçar-se la sabata. Va enviar els seus heralds a recórrer tot el Regne. Les donzelles se la provaven en va, ja que no n’hi havia una a qui anara bé la sabata. Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i és clar que les seues germanastres no van poder posar-se la sabata. Però, quan se la va posar la Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li anava perfecta. I així va ser com el Príncep es va casar amb la jove i visqueren molt feliços.
–Però, què diu ara! El que vaig deixat oblidat amb les presses va ser l’iPod. Per sort duia la meua adreça i el Príncep me’l va tornar.
–I ja està? –va preguntar decebut el presentador
–Sí.
–No és cert que vostè i el Princep eren nuvis! –va dir un dels entrevistadors.
–No.
–I on és el final feliç? –va preguntar una entrevistadora desil·lusionada.
–Doncs que vaig recuperar l’iPod, que vaig poder anar al campament i que vaig fer un nou amic. Ah! I que la meua fada padrina va obtenir la vareta d’or i va passar a ser una fada de primera divisió.
Tothom va aplaudir enfollit seguint les indicacions de la senyora que feia anar i venir els cartells. De cop i volta, el presentador els va tallar en sec.
–Fins al proper programa, els aconsellem que no se’l perden, un dels nostres reporters a aconseguit fer una entrevista en exclusiva al llop de la Caputxeta, el qual continua des de la presó proclamant la seua innocència!
